5.

La Marta va sortir al carrer ben esmorzada. La motxilla carregada de llibres li pesava a l'espatlla i d'una manera entranya va adonar-se que el vent bufava i els seus cabells volaven una mica. De cop, una forta ràfega va fer que la Marta parés de cop els seus passos. Una llum verdinosa va encegar-la, com si provingués d'un focus d'estadi de futbol. La Marta es va tapar la boca i va obrir molt els ulls.
Éssers amb forma humanoide van mostrar-se al seu davant. De lluny podien parèixer persones estranyament allargades, però allí, davant la Marta, eren alguna cosa més.
Eren completament calbs, i el seu cap era una mica més gran que el de la Marta. Els seus ulls eren dos grans esferes perfectes i vidrioses d'un color entre negre i rogenc, que observaven la situació des dels costats del cap. La Marta quasi podia veure la seva cara de sorpresa reflexada en ells. La seva pell era pareguda a la pell de les granotes però en aparença no tant apegalosa. Grisosa, amb rodanxes obscures i clares.
Els seus cossos, fins i prims, estàven coberts pel que pareixia un ''mono'' de curses de cotxes, però ajustat i sense més decoració que alguns detalls brodats en plata sobre la tela gris.
Els braços, igual de fins, acabaven amb unes mans reptilesques que van allargar-se cap a la Marta. Les seves cames van situar a l'ésser al costat de la Marta en apenes dues passes. Va obrir la boca, inexistent fins aquell moment i, ensenyant una cavitat buida de dents, va pronunciar el seu nom: Marta.

4.

La Marta anava bruta i una mica despentinada. Em mirava amb preocupació i esbufegava fort.
-Alex, mira, només hi ha una forma d'acabar amb tot això i és enviant-te a una segona dimensió.- La Marta ho va dir amb els ulls fixats als meus. - Però Marta, què hi ha a la dimensió aquesta i què pot passar aquí si marxo?- I la Marta va apropar-se a mi i em va agafar les mans. Estava gelada. - Alex, sé que tot això sembla una bogeria, però has de confiar en mi. Si marxes a la segona dimensió ja no existiràs en aquesta i no recordaràs res. Jo marxaré amb tu però no ens coneixerem. Qualsevol record d'aquest món desapareixerà per sempre de nosaltres. D'aquesta manera, els de dalt no ens podran atrapar i serem lliures.- La Marta em va mirar. - Però ja no sabrem res l'un de l'altre...- Després de les meves paraules la meva germana em va abraçar i va dir-me que la decisió estava a les meves mans. Vaig assentir amb el cap vaig posar-me la mà a la butxaca i vaig apretar la foto entre els meus dits. La Marta va girar-se d'esquena a mi i va aixecar la vista al sostre. Tot es va fer negre.

3.

Vaig tancar la porta del soterrani amb clau i poc a poc anava posant-hi coses per a que no es pugues obrir. En acabar vaig girar-me per observar aquella petita habitació subterrània. Era fosca. No hi havia llum exterior, però la bombeta que penjava del sostre il·luminava el centre de l'habitació formant una rodona de llum al terra com si d'un focus es tractés. Vaig col·locar una cadira al centre i vaig asseure'm-hi.
L'obscuritat m'envoltava i el silenci cada cop era més dens. Tremolava, de por o de nerviosisme, però tremolava.
Vaig sentir un cop fort al pis de dalt i tot seguit un munt de sorolls per tota la casa. No recordava amb exactitud quan havia parat aquell soroll agut, però ara m'inquietava la baralla que la Marta estava lliurant amb aquells personatges.
Recordava vagament els éssers estranys. Ho recordava amb una imatge suau i borrosa. L'escena viscuda des de baix la taula de la cuina em vaguejava el cap, i seguidament un record d'un petit moviment a la porta de l'estància que va obrir-se estrepitosament a la vegada que unes cames llargues caminaven pel voltant de la taula on estava amagat.
Però era només un record molt difuminat que sense voler, el meu cap va voler repetir en somnis durant una bona temporada.
Vaig tancar els ulls amb força, i en obrir-los de nou vaig notar com algú em mirava des de la foscor. Vaig pujar els peus a la cadira i vaig abraçar-me les cames. Aquella desagradable sensació no desapareixia. -Alex!- va cridar una veu amb to preocupat. - Marta? Marta! Com has entrat? On ets? Què passa a dalt?!- La cambra es va mantenir en silenci durant uns segons i la Marta va aparèixer dins del cercle de llum.