6.

"Flotava! Hòstia! Estava flotant! Flotava!!" 
Aquell lloc era fosc, però de tant en tant apareixien algunes llumetes blanquinoses que pampalluguejaven pal meu voltant i finalment, s'apagaven. La Marta era a pocs metres de mi, amb els ulls tancats i el cos posat de tal forma que pareixia que no tingués vida i que un petit fil el subjectés pel pit.
Vaig intentar nedar per aquella negror espessa, però ja podia moure'm tot el que vulgues que ni avançava ni retrocedia. I a la fi, al fons, una llum verdosa va aparèixer tot fent que aquella corrent m'empenyés cap allí.

5.

La Marta va sortir al carrer ben esmorzada. La motxilla carregada de llibres li pesava a l'espatlla i d'una manera entranya va adonar-se que el vent bufava i els seus cabells volaven una mica. De cop, una forta ràfega va fer que la Marta parés de cop els seus passos. Una llum verdinosa va encegar-la, com si provingués d'un focus d'estadi de futbol. La Marta es va tapar la boca i va obrir molt els ulls.
Éssers amb forma humanoide van mostrar-se al seu davant. De lluny podien parèixer persones estranyament allargades, però allí, davant la Marta, eren alguna cosa més.
Eren completament calbs, i el seu cap era una mica més gran que el de la Marta. Els seus ulls eren dos grans esferes perfectes i vidrioses d'un color entre negre i rogenc, que observaven la situació des dels costats del cap. La Marta quasi podia veure la seva cara de sorpresa reflexada en ells. La seva pell era pareguda a la pell de les granotes però en aparença no tant apegalosa. Grisosa, amb rodanxes obscures i clares.
Els seus cossos, fins i prims, estàven coberts pel que pareixia un ''mono'' de curses de cotxes, però ajustat i sense més decoració que alguns detalls brodats en plata sobre la tela gris.
Els braços, igual de fins, acabaven amb unes mans reptilesques que van allargar-se cap a la Marta. Les seves cames van situar a l'ésser al costat de la Marta en apenes dues passes. Va obrir la boca, inexistent fins aquell moment i, ensenyant una cavitat buida de dents, va pronunciar el seu nom: Marta.

4.

La Marta anava bruta i una mica despentinada. Em mirava amb preocupació i esbufegava fort.
-Alex, mira, només hi ha una forma d'acabar amb tot això i és enviant-te a una segona dimensió.- La Marta ho va dir amb els ulls fixats als meus. - Però Marta, què hi ha a la dimensió aquesta i què pot passar aquí si marxo?- I la Marta va apropar-se a mi i em va agafar les mans. Estava gelada. - Alex, sé que tot això sembla una bogeria, però has de confiar en mi. Si marxes a la segona dimensió ja no existiràs en aquesta i no recordaràs res. Jo marxaré amb tu però no ens coneixerem. Qualsevol record d'aquest món desapareixerà per sempre de nosaltres. D'aquesta manera, els de dalt no ens podran atrapar i serem lliures.- La Marta em va mirar. - Però ja no sabrem res l'un de l'altre...- Després de les meves paraules la meva germana em va abraçar i va dir-me que la decisió estava a les meves mans. Vaig assentir amb el cap vaig posar-me la mà a la butxaca i vaig apretar la foto entre els meus dits. La Marta va girar-se d'esquena a mi i va aixecar la vista al sostre. Tot es va fer negre.

3.

Vaig tancar la porta del soterrani amb clau i poc a poc anava posant-hi coses per a que no es pugues obrir. En acabar vaig girar-me per observar aquella petita habitació subterrània. Era fosca. No hi havia llum exterior, però la bombeta que penjava del sostre il·luminava el centre de l'habitació formant una rodona de llum al terra com si d'un focus es tractés. Vaig col·locar una cadira al centre i vaig asseure'm-hi.
L'obscuritat m'envoltava i el silenci cada cop era més dens. Tremolava, de por o de nerviosisme, però tremolava.
Vaig sentir un cop fort al pis de dalt i tot seguit un munt de sorolls per tota la casa. No recordava amb exactitud quan havia parat aquell soroll agut, però ara m'inquietava la baralla que la Marta estava lliurant amb aquells personatges.
Recordava vagament els éssers estranys. Ho recordava amb una imatge suau i borrosa. L'escena viscuda des de baix la taula de la cuina em vaguejava el cap, i seguidament un record d'un petit moviment a la porta de l'estància que va obrir-se estrepitosament a la vegada que unes cames llargues caminaven pel voltant de la taula on estava amagat.
Però era només un record molt difuminat que sense voler, el meu cap va voler repetir en somnis durant una bona temporada.
Vaig tancar els ulls amb força, i en obrir-los de nou vaig notar com algú em mirava des de la foscor. Vaig pujar els peus a la cadira i vaig abraçar-me les cames. Aquella desagradable sensació no desapareixia. -Alex!- va cridar una veu amb to preocupat. - Marta? Marta! Com has entrat? On ets? Què passa a dalt?!- La cambra es va mantenir en silenci durant uns segons i la Marta va aparèixer dins del cercle de llum.

2.

Baixava per un arc-iris cap a un món de mil colors. El vent li tocava la cara amb dolçor i feia que la caiguda fora menys ràpida per a que la Marta pugues observar el paisatge rosat que l'envoltava.
Li passava totes les nits. Obria els ulls poc a poc, rebutjant el món real. Es despertava d'un somni que la deixava contenta durant uns instants. S'estirava al llit, mirant les estrelletes fluorescents del sostre gaudint de totes les sensacions que aquell somni li havia deixat. Poc a poc anava incorporant-se, baixava del llit, i en el moment d'anar al bany es donava amb el dit petit del peu a la cantonada de la tauleta o amb el colze a la porta, i d'aquesta manera apareixia, com cada matí, la desil·lusió de que els somnis són irreals, ficticis i nocturns.
La Marta baixava a esmorzar a la cuina, sola, com cada dia a les set en punt del matí. Engegava la tele i es posava al canal dels dibuixos. Només li feia falta que es posés a mirar les notícies per acabar de perdre el poc record d'aquell somni que intentava retenir una mica més.

1.

Vaig mirar-me la fotografia amb els ulls cansats. Era rossa, bonica i tenia aquell nas tant peculiar que compartíem. No tenia els ulls clavats a l'objectiu, tenia la mirada perduda en algun lloc d'aquell entorn. Com si d'una escena de pel·lícula es tractés, vaig posar els meus dits a sobre de la imatge i vaig acariciar-la amb dolçor.
Un soroll provinent del passadís em va fer reaccionar a temps per poder amagar la fotografia al calaix de l'escriptori.
La meva germana va entrar a l'habitació amb un aire nerviós i es va asseure al llit mentre es posava les mans a la cara deixant que el seu cabell curt i daurat li passés entre els dits. Va deixar-se caure poc a poc cap a enrere i es va quedar mirant el sostre. Jo l'observava des de l'escriptori, de peu i amb una mica de preocupació per no saber què la portava a la meva habitació. La vaig veure apretar els llavis i els ulls alhora que amb les mans s'agafava el cap i finalment es relaxava amb l'ajuda d'un sospir. Va incorporar-se i em va mirar, era aquell cabell ros, el de la foto, aquella mirada, aquells llavis, aquell nas... - Avui en fa un any.- Aquella frase em va tallar els pensaments. Sí, en feia un any i tot havia canviat radical-ment. La marta em va fer un gest per a que m'assegués al seu costat i vaig apropar-me a ella poc a poc fins que em va estirar del braç i em va fer seure. Molt lentament em va posar el cap sobre l'espatlla i va tremolar una mica.
La finestra va fer un soroll estrany. La Marta va mirar-la amb preocupació i por i va agafar-me alhora que m'aixecava per estirar-me de la mà i treure'm d'aquella habitació a corre-cuita. Vaig intentar deslliurar-me de la seva mà fins que a meitat passadís ho vaig aconseguir. Vaig tornar enrere. L'habitació era il·luminada per una llum intensa i verdosa que entrava per la finestra. Vaig posar-me la mà a sobre dels ulls en forma de visera i vaig córrer cap a l'escriptori encegat pel llum. Amb les mans tremoloses i els gestos maldestres vaig treure la fotografia del calaix.
La mà de la Marta va girar-me. Em va mirar als ulls i va tocar-me la cara. Un cop sec va trencar la bombolla on ens havíem submergit durant uns instants i els vidres de l'habitació van començar a esclatar. - Corre al soterrani! CORRE!- la Marta va empènyer-me amb força - Corre! Vols que se t'enduguin a tu també?! - Un soroll molt fort i molt agut va inundar la casa, els meus timpans estaven a punt d'explotar però la Marta no feia res mes que intentar treure'm de l'habitació. Vaig sortir molt de pressa i vaig començar a baixar les escales cap al soterrani. Les finestres i tots els vidres de la casa anaven trencant-se estrepitosament al meu pas i jo tenia la sensació que en el moment menys inesperat m'apareixerien al davant els causants del soroll i de la llum i se m'endurien.