2.

Baixava per un arc-iris cap a un món de mil colors. El vent li tocava la cara amb dolçor i feia que la caiguda fora menys ràpida per a que la Marta pugues observar el paisatge rosat que l'envoltava.
Li passava totes les nits. Obria els ulls poc a poc, rebutjant el món real. Es despertava d'un somni que la deixava contenta durant uns instants. S'estirava al llit, mirant les estrelletes fluorescents del sostre gaudint de totes les sensacions que aquell somni li havia deixat. Poc a poc anava incorporant-se, baixava del llit, i en el moment d'anar al bany es donava amb el dit petit del peu a la cantonada de la tauleta o amb el colze a la porta, i d'aquesta manera apareixia, com cada matí, la desil·lusió de que els somnis són irreals, ficticis i nocturns.
La Marta baixava a esmorzar a la cuina, sola, com cada dia a les set en punt del matí. Engegava la tele i es posava al canal dels dibuixos. Només li feia falta que es posés a mirar les notícies per acabar de perdre el poc record d'aquell somni que intentava retenir una mica més.

1.

Vaig mirar-me la fotografia amb els ulls cansats. Era rossa, bonica i tenia aquell nas tant peculiar que compartíem. No tenia els ulls clavats a l'objectiu, tenia la mirada perduda en algun lloc d'aquell entorn. Com si d'una escena de pel·lícula es tractés, vaig posar els meus dits a sobre de la imatge i vaig acariciar-la amb dolçor.
Un soroll provinent del passadís em va fer reaccionar a temps per poder amagar la fotografia al calaix de l'escriptori.
La meva germana va entrar a l'habitació amb un aire nerviós i es va asseure al llit mentre es posava les mans a la cara deixant que el seu cabell curt i daurat li passés entre els dits. Va deixar-se caure poc a poc cap a enrere i es va quedar mirant el sostre. Jo l'observava des de l'escriptori, de peu i amb una mica de preocupació per no saber què la portava a la meva habitació. La vaig veure apretar els llavis i els ulls alhora que amb les mans s'agafava el cap i finalment es relaxava amb l'ajuda d'un sospir. Va incorporar-se i em va mirar, era aquell cabell ros, el de la foto, aquella mirada, aquells llavis, aquell nas... - Avui en fa un any.- Aquella frase em va tallar els pensaments. Sí, en feia un any i tot havia canviat radical-ment. La marta em va fer un gest per a que m'assegués al seu costat i vaig apropar-me a ella poc a poc fins que em va estirar del braç i em va fer seure. Molt lentament em va posar el cap sobre l'espatlla i va tremolar una mica.
La finestra va fer un soroll estrany. La Marta va mirar-la amb preocupació i por i va agafar-me alhora que m'aixecava per estirar-me de la mà i treure'm d'aquella habitació a corre-cuita. Vaig intentar deslliurar-me de la seva mà fins que a meitat passadís ho vaig aconseguir. Vaig tornar enrere. L'habitació era il·luminada per una llum intensa i verdosa que entrava per la finestra. Vaig posar-me la mà a sobre dels ulls en forma de visera i vaig córrer cap a l'escriptori encegat pel llum. Amb les mans tremoloses i els gestos maldestres vaig treure la fotografia del calaix.
La mà de la Marta va girar-me. Em va mirar als ulls i va tocar-me la cara. Un cop sec va trencar la bombolla on ens havíem submergit durant uns instants i els vidres de l'habitació van començar a esclatar. - Corre al soterrani! CORRE!- la Marta va empènyer-me amb força - Corre! Vols que se t'enduguin a tu també?! - Un soroll molt fort i molt agut va inundar la casa, els meus timpans estaven a punt d'explotar però la Marta no feia res mes que intentar treure'm de l'habitació. Vaig sortir molt de pressa i vaig començar a baixar les escales cap al soterrani. Les finestres i tots els vidres de la casa anaven trencant-se estrepitosament al meu pas i jo tenia la sensació que en el moment menys inesperat m'apareixerien al davant els causants del soroll i de la llum i se m'endurien.