1.

Vaig mirar-me la fotografia amb els ulls cansats. Era rossa, bonica i tenia aquell nas tant peculiar que compartíem. No tenia els ulls clavats a l'objectiu, tenia la mirada perduda en algun lloc d'aquell entorn. Com si d'una escena de pel·lícula es tractés, vaig posar els meus dits a sobre de la imatge i vaig acariciar-la amb dolçor.
Un soroll provinent del passadís em va fer reaccionar a temps per poder amagar la fotografia al calaix de l'escriptori.
La meva germana va entrar a l'habitació amb un aire nerviós i es va asseure al llit mentre es posava les mans a la cara deixant que el seu cabell curt i daurat li passés entre els dits. Va deixar-se caure poc a poc cap a enrere i es va quedar mirant el sostre. Jo l'observava des de l'escriptori, de peu i amb una mica de preocupació per no saber què la portava a la meva habitació. La vaig veure apretar els llavis i els ulls alhora que amb les mans s'agafava el cap i finalment es relaxava amb l'ajuda d'un sospir. Va incorporar-se i em va mirar, era aquell cabell ros, el de la foto, aquella mirada, aquells llavis, aquell nas... - Avui en fa un any.- Aquella frase em va tallar els pensaments. Sí, en feia un any i tot havia canviat radical-ment. La marta em va fer un gest per a que m'assegués al seu costat i vaig apropar-me a ella poc a poc fins que em va estirar del braç i em va fer seure. Molt lentament em va posar el cap sobre l'espatlla i va tremolar una mica.
La finestra va fer un soroll estrany. La Marta va mirar-la amb preocupació i por i va agafar-me alhora que m'aixecava per estirar-me de la mà i treure'm d'aquella habitació a corre-cuita. Vaig intentar deslliurar-me de la seva mà fins que a meitat passadís ho vaig aconseguir. Vaig tornar enrere. L'habitació era il·luminada per una llum intensa i verdosa que entrava per la finestra. Vaig posar-me la mà a sobre dels ulls en forma de visera i vaig córrer cap a l'escriptori encegat pel llum. Amb les mans tremoloses i els gestos maldestres vaig treure la fotografia del calaix.
La mà de la Marta va girar-me. Em va mirar als ulls i va tocar-me la cara. Un cop sec va trencar la bombolla on ens havíem submergit durant uns instants i els vidres de l'habitació van començar a esclatar. - Corre al soterrani! CORRE!- la Marta va empènyer-me amb força - Corre! Vols que se t'enduguin a tu també?! - Un soroll molt fort i molt agut va inundar la casa, els meus timpans estaven a punt d'explotar però la Marta no feia res mes que intentar treure'm de l'habitació. Vaig sortir molt de pressa i vaig començar a baixar les escales cap al soterrani. Les finestres i tots els vidres de la casa anaven trencant-se estrepitosament al meu pas i jo tenia la sensació que en el moment menys inesperat m'apareixerien al davant els causants del soroll i de la llum i se m'endurien.